Reforestar l'oceà ajudaria a combatre el canvi climàtic.

Blue Carbon, és el títol de l'informe presentat per l'ONU que assenyala que repoblar els ecosistemes marins contribuiria a l'absorció de CO2. Les plantes presents en el fons de l'oceà, com els manglars o les praderies submarines de posidònia, capturen una quantitat de carboni similar a la meitat de les emissions provocades cada any pel sector del transport a nivell mundial.

· El manglar és un tipus d'ecosistema, format per arbres molt tolerants a la sal que ocupen la zona propera a les desembocadures de rius de les costes de latituds tropicals de la Terra. Entre les àrees amb manglars s'inclouen estuaris i zones costaneres. Tenen una enorme diversitat biològica amb alta productivitat, trobant-tant gran nombre d'espècies d'aus com de peixos, crustacis, mol.luscs, etc. El seu nom deriva dels arbres que els formen, els mangles, és originalment guaraní i significa arbre retorçat

· La Posidònia oceanica, és una planta aquàtica, viu en la mar Mediterrània, pertanyent a la família de les Posidoniaceae. Té característiques similars a les plantes terrestres, com arrels, tija, fulles cintiformes de fins a un metre de llarg, disposades en mates de 6 o 7. Floreix a la tardor i produeix a la primavera fruits flotants coneguts vulgarment a Itàlia com "olive di mare" (olives de mar). Forma praderies molt importatn ecològicament. Exerceix una considerable tasca en la protecció de la línia de costa de l'erosió. Dins d'elles viuen molts animals i vegetals que troben en les praderies aliment i protecció. Se la considera un bon bioindicador de la qualitat de les aigües marines costaneres.

Carrera de caballs a la platja del Gurugú

Les emissions de CO2

En el segle XVIII el químic escocès Joseph Black va descobrir un gas que va denominar "aire fixe" optés de la descomposició química de la marga i de la caliça. Mes endavant el també químic Lavoisier en un dels seus experiments de combustió, va identificar un gas amb les mateixes condicions que les del "aire fixe", ell el va denominar diòxid de carboni. Aquest es incolor, in olor i te un sabor àcid, esta compost per dos àtoms d'oxigen i un de carboni. La seua densitat es aproximadament 1.5 vegades mes densa que la de l'aigua. El diòxid de carboni ha estat sempre present en la natura, és imprescindible per a la regulació del clima i de la vida en la terra. El CO2 s'aconsegueix a través del "cicle del carboni" en un procés biogeoquímic.

Aquest cicle comprèn, en primer lloc, una etapa biològica on es produeixen uns intercanvis de carboni entre els éssers vius i l'atmosfera. La retenció i transformació del carboni es produeix a través de la fotosíntesi de les plantes, i l'emissió a l'atmosfera, a través de la respiració animal. Aquest procés és relativament curt i pot renovar el carboni de tota la terra en 20 anys.

En segon lloc, tenim una etapa biogeoquímica més extensa que la biològica i que regula la transferència entre l'atmosfera i la litosfera (els oceans i sòl). El CO2 emès a l'atmosfera, si supera al contingut en els oceans, rius... és absorbit amb facilitat per l'aigua convertint-se en àcid carbònic. Aquest àcid influeix sobre els silicats que constitueixen les roques i es produeixen els ions bicarbonats. Els ions bicarbonat són assimilats pels animals aquàtics a la formació dels seus teixits. Una vegada que aquests éssers vius moren queden dipositats en els sediments dels fons marins. Finalment, el CO2 torna a l'atmosfera durant les erupcions volcàniques al fusionar en combustió les roques amb les restes dels éssers vius.

Durant els darrers dos-cents anys, des de la revolució industrial ia causa de la combustió de fòssils i biomassa (petroli, carbó, incendis, etc.), i la progressiva desaparició dels boscos encarregats d'assumir part d'aquest CO2, l'emissió del diòxid de carboni juntament amb els altres gasos (vapor d'aigua, metà, òxids de nitrogen, ozó i clorofluorocarburs) ha augmentat de forma substancial i provocat un canvi en l'equilibri natural. Aquest augment ha produït, de forma directa, l'increment de la temperatura global i la radicalització d'un efecte que s'ha anomenat Efecte hivernacle.